LA FUITA I ELS INNOCENTS DE 1844

En memòria dels qui moren nets de culpa

Si bé els Sants Innocents foren els primers màrtirs del cristianisme, els qui quedaren enclosos davall l’enterrossall de la Timba dia 31 de març de 1844 són els màrtirs de Felanitx. Aquest diorama intenta adaptar les escenes bíbliques de la Fugida a Egipte i la Matança dels Innocents a l’episodi històric més dramàtic de la vila, ara fa cent setanta-sis anys i que encara roman dins la memòria popular de la contrada.

La Mare de Déu de l’Enterrossall, testimoni muda de la tragèdia

La imatge de la Mare de Déu dels Dolors que era duita per quatre joves el dia del Via Crucis de 1844 presencià l’esboldreg de la Timba quan baixava cap a la Quarta Estació: la trobada de Jesús amb Maria. De qualque manera, ella és qui guarda el testimoniatge de la feta més tràgica de Felanitx.

Aquesta imatge era guardada a la casa de don Jordi Veny, el general bum-bum. La marededéu fou substituïda per una de nova, però la Dolorosa antiga va passar a diferents mans fins que, actualment, torna a estar exposada al culte parroquial -dins la capella de sant Esteve- i és portada a les processons.

Fragment de Miquel Bordoy sobre l’episodi, adaptat per Tià «Guingaia»

Dia del Ram horabaixa. A damunt el replà s'arremolinen més de tres mil persones per veure el Via Crucis, la trista paròdia de la Crucifixió, que sortida de la Parròquia, fa les tres primeres estacions i enfila el carrer Major per amunt. S'atura a la quarta, just a l'endret del portal de Santa Rosa, i don Simó Bordoy "cassai", dret damunt una cadira, a manera de trona, comença a predicar l'amarga trobada de Jesús amb sa mare. Davant ell, la processó aturada: les vexil·les, els encapironats, els soldats amb les llances i el capellà don Bartomeu Oliver Capó "calderer", descalç, descambuixat i carregat amb la creu, encarna el Bon Jesús. Darrere-darrere, el batle i l'ajuntament, que havien pres possessió del càrrec el mateix dematí.

Del cap de cantó de sa Quartera baixa la imatge de la Mare de Déu, portada per quatre jovençans, al mateix temps que el predicador fa el sermó. El pes de la gent damunt el terraplè de l'església fa amollar la timba i, com un tro esquerdat, el renou de l'enterrossall, gela i atura el cor dels presents. De cop en sec, s'hi mesclen els crits de la gent regirada i els gemecs dels qui queden enclosos. Gent enterrada viva, baix un caramull de runes, agonitzants, enrevoltats de morts, que acaben l'alè fent esforços en va. Ossos romputs com una canya que s'esquerda, i el carrer fet un torrent de pols i de sang. La creu queda feta estelles i el Natzaré roman esclafat baix el pes de les pedres i els seus germans. Els qui poden fugir, corren cap a ca seva, confusos davant tant de dolor i mort.

Immediatament, el vicari don Nadal Cabrer administra extremuncions, al mateix temps que les campanes comencen a tocar de mort. Les cases veïnades, la posada de Ses Erasses, el carreró d'Es Rossells i les porxades de La Sala, es converteixen en hospitals de sang. A damunt les fredes pedres del replà, hi duen els cadàvers que, amb les vestidures esqueixades i les fesomies desfigurades, ofereixen una visió terrorífica. Amb confusió i desordre cadascú grata per trobar als seus. La magnitud del desastre excusa la feina feta de manera equivocada. El Santíssim fou exposat perquè das fortalesa als dèbils, salut als ferits, consol als afligits i paciència a tots, però de poca cosa va servir.

Durant la nit, ben pocs varen ser els qui aclucaren un ull. El poble era tot un cementeri i qui més qui manco n'hi tenia algun. Quan els amos tornen a ca seva, molts ja no són d'aquest món. Bé pot ser que els estels d'aquella nit il·luminassin tantes llàgrimes com sang havia contemplat el Sol en la seva posta el dia anterior. La disforja desgràcia fa córrer, amb negres colors, com un carrerany de pólvora, la tràgica nova per tota Mallorca. A les tres de la matinada començà la conducció de morts cap al cementeri. Carros carregats de baüls i fúnebres despulles amortallades amb un llençol bo. A darrere, un acompanyament senzill i al mateix temps aterridor. Si trist va ser l'horabaixa del trenta-u de març, pitjor va ser l'alba del primer d'abril. El Sol, convertit en llàntia funerària, tan sols va servir per mostrar amb més detall l'orfandat de la nostra vila. Havia arribat l'hora suprema, l'hora dels comiats. La terra mare es disposava a rebre els seus fills. Al cementeri nou ja s'havien cavat síquies on, tapats de calç, per evitar possibles infeccions, reposarien per sempre.